Un dels millors escriptors de Manacor, Miquel Àngel Riera, evoca a Biografia, la descoberta del sexe en la seva pubertat.

T'ho vull dir

com els homes, Nai:

-T'estim.

Senzillament

així, com ho fan els homes.

Sense una síl·laba

en edat de desmai,

ni una mica de vellut per les paraules

on congriar el tufet malaltís de sempre.

T'estim així,

amb la veu,

amb què dic

"vertical", "cop de puny",

"dos-cents cinquanta".

Sense una lletra amb els ulls en blanc,

sense obrir els braços

com qui estén un pergamí de lletra gòtica.

Ara mateix

t'estim.

Tota la resta cau més enllà.

Com un triangle,

com un punyal,

com un arbre de pisos

o una cadira baixa.

Amb totes les lletres necessàries,

sense una falta d'ortografia

ni un crit,

t'estim.

I tot sovint em dol

d'esbraonament

l'espinada

de la meva tendresa.

Biografia, 1973

Recitat per Guillem Balboa.

(Manacor, 1930 – Palma, 1996). Miquel Àngel Riera va créixer a Manacor i estudià la carrera de Dret a Barcelona. Va tenir amistat amb  Jaume Vidal Alcover i Guillem d'Efak, amb els quals compartí inquietuds literàries. El seu primer llibre publicat és un recull de poemes que apareix el 1965, Poemes a Nai que causarà un fort impacte pel seu tractament de la materia amorosa. A continuación, títols com Biografia (1974) o El pis de la badia (1992) tracen la trajectòria d’un poeta que destaca per la qualitat del seu veb, escrit sense pressa i des d’una solidesa conceptual que es manté en plena vigencia.

A partir dels anys 70 va iniciar la seva carrera com a narrador amb Fuita i martiri de Sant Andreu Milà. La seva obra assoleix cims de perfecció estilística i originalitat a l’hora d’abordar els grans interrogants de la humanitat, i és una de les fites més altes de la literatura catalana de la segona meitat del XX. També es va dedicar a l’edició, a través de dues col·leccions: “El Turó”, dedicada als escriptors de Manacor, i més endavant “Tià de Sa Real”. Va rebre la Creu de Sant Jordi de 1989.

Poemes a Nai fou famós abans de ser publicat, quan circulava en còpies mecanografiades. Tot el llibre és un diàleg amb l'estimada, en un llenguatge planer, personal, i alhora ple de figures, que resulta nou entre els poetes mallorquins del seu moment.

L'actual edifici de l'església dels Dolors de Manacor és gairebé una obra del s. XX, tot i que en el s. XIII ja s'hi documenta una església, possiblement bastida sobre l'antiga mesquida, que fou ampliada i reformada entre els segles XIV i XVI d'acord amb les necessitats de la vila. A l'interior són remarcables algunes capelles, com la del baptisteri, amb una pica baptismal de pedra de Binissalem de finals del XVII; la de Sant Francesc amb un retaule del s. XVIII i una imatge del titular que hom atribueix a Jaume Blanquer i la de la Mare de Déu de les Neus on podem veure la imatge que presidí l'altar major entre els segles XVI i XIX. La rectoria annexa a l'església és d'origen medieval tot i que es fa difícil reconèixer-ne els elements a causa de les reformes que s'hi han fet al llarg del temps. La plaça de l'Església funciona també com a centre comercial de Manacor i s'hi estableix el mercat dels dilluns que arriba fins a la plaça de Ramon Llull. Un passatge mena des de la plaça a l'única resta del palau que s'edificà en el regnat de Jaume II de Mallorca: la torre del Palau. Es tracta d'una  torre de planta quadrada, de tres pisos amb un terrat. En el lateral dret de l'església que mira a la plaça de sa Bassa hi podem veure un monument dedicat al diccionari de la llengua catalana que inicià mossèn Antoni M. Alcover. Just a davant el monument hi ha un edifici de considerable interès, sobretot en la part superior, can Jacint o fonda Femenies, d'estil neoclàssic amb arcs ornamentats i murs profusament decorats.