Al cor de Manacor, Jaume Vidal Alcover canta al seu poemari malenconiós, Sonet a Eurídice, com ha perdut el seu amor i amb això la ciutat resta òrfena.

S’anega la ciutat sota els aiguers

de l’hivern i, d’ençà que tu no hi passes,

han perdut el seu nom carrers i places.

només resten, enigmes, els creuers.

L’asfalt i els seus miratges, ells només,

triomfen en silenci. Jo les traces

teves hi cerc encara, aquelles passes

fermes, glòria i vida dels carrers.

Però sols el dolor respon, intacte,

i la llum fugitiva acopa l’acte,

les ales, als llindars de l’horitzó.

Plou una pluja vella, una aturada

pluja, i rera una obscura cantonada

l’enyor m’abraça com un temps l’amor.

Sonets a Eurídice, 1967

(Manacor, 1923 – Barcelona, 1991). Es llicencià a Barcelona en Dret i Filologia romànica. Fou catedràtic de Llengua i literatura catalanes de la Universitat Rovira i Virgili. Autèntic home de lletres que conreà la poesia, la narrativa, l'assaig com el periodisme i el teatre. Molta part de la seva obra roman encara inèdita i la publicada no ha estat encara prou estudiada. Cal remarcar entre la seva obra poètica, L'hora verda (1951) entesa com a una obra de ruptura amb la generació anterior, per la seva influència de la generació espanyola del 27 i la seva llibertat formal. El dolor de cada dia (1957) s'avança a l'estètica realista que arribarà a dominar el panorama poètic català durant els anys 60, potser la seva obra poètica més innovadora, Sonets a Eurídice (1962), Pel que fa a la narrativa Sophie o els mals de la discreció (1971), Visca la revolució! (1974), Dido i Eneas (1980) i d'altres. En la narrativa de Vidal trobam la visió de la societat mallorquina preturística en la seva desaparició i col·lisió amb la que la substituirà. Traductor de Proust, Rimbaud, Foscolo i Brecht entre d'altres. Estudiós de l'obra de Berenguer d'Anoia, Francesc d'Olesa, Guillem Roca i Seguí, Sebastià Gelabert entre d'altres.

Sonets a Eurídice és un poemari malenconiós. Jaume Vidal, com Orfeu, ha perdut el seu amor. Ha desaparegut i la ciutat ha restat òrfena. Ara tot és vell i fred, i pels cantons l'enyorament el pren.

Vidal Alcover nasqué i passà part de la seva joventut a Manacor, on el pare exercia de notari. Segurament passà molt sovint per la plaça de sa Bassa, centre neuràlgic de la ciutat i punt de trobada tant dels manacorins com dels forans. Tot i que alguna edificació ha desfigurat notablement el conjunt encara es conserven alguns edificis dels segles XVIII, XIX i XX de cert interès. Alguns creuen que el nom de la plaça prové d'un abeurador o bassa per al bestiar gros que hi havia en un casal proper. Entre els edificis destaquen can Serra, ara convertit en restaurant; can Busco, just a davant amb el seu brendolat d'obra davall el qual discorre un fris amb decoració incisa de regust classicista; al costat d'aquest edifici hi ha el cafè de s'Agrícola, obert gairebé tots els dies de l'any. A l'estiu hi podreu gaudir el granissat d'ametlla i a l'hivern una xocolata calenta amb qualque ensaïmada. Fou l'antiga seu d'una societat d'agricultors molt important, el Sindicat Agrícola de Manacor, constituït el 1903, la qual hi celebrà el Congrés del 1907 de la Federació Agrícola Catalanobalear. Actualment és la seu, d'ençà dels anys 80 del segle passat de l'Associació Cultural de s'Agrícola, amb un gran prestigi a la ciutat. Gairebé totes les plantes baixes de la placeta són ocupades per comerços. Els dissabtes de matí hi trobareu un mercat artesà.