A "Paisatges", Guillem d'Efak ofereix una vista panoràmica de la vida quotidiana a Manacor, fent palès com la seva veu arribà a estar arrelada a la seva terra.

Fa claroreta,
un darrera l'altre
s'encenen els galls,
s'apaguen els grills.
Un darrera l'altre
s'encenen els ciris
a dalt de l'altar.
Un rera l'altra
se'n van les velletes
a missa primera.
Mentre els altres junyen,
ja ha sortit un carro
cap a foravila.
Ja fa claroreta.
El mul sap les tresques
que menen al tros.

Llavorim
i polsim
de serradís.
La lluita
amb l'aiguacuita
i amb el tornavís.
El mar li ha
fet la clenxa i
l'ha pentinat
-massa aigua potser-.
Plantat al bell mig del somriure
porta el cigarret
primer de la vida.
Vol ésser fuster
i comença avui el mosset.
Camina i fa via
de cap al taller.
Camina i somia
la roda del carro
que un jorn
sabrà fer.

“Paisatges” Tampoc el foc, 1995

(Asobla, Guinea equatorial, 1929 – Palma, 1995). Escriptor, cantant i actor, més conegut com a Guillem d'Efak. Establit a Manacor des del 1932 d'on era son pare, s'hi relacionà amb Miquel Àngel Riera i Jaume Vidal Alcover. El 1964 s'instal·là a Barcelona, on formà part dels Setze Jutges, i participà en concerts a la Cova del Drac sobretot. També intervingué en algunes pel·lícules com a actor. El 1980 tornà a Mallorca i deixà el món de la cançó, per treballar entre altres coses de guia turístic. Els seus llibres de poemes, foren aplegats en el volum Poemes, cobles i cançonetes (1956-1993) (1994). Pòstumament es publicaren Capellet de vidre (1995), Tampoc el foc (1995) i El món. Paisatges (1997). Com a autor teatral assolí un cert ressò amb El dimoni cucarell (1977) i Gimnèsies i Pitiüses (1983). Com a narrador és autor de Les vacances den Jordi (1968) i La ponentada gran (1979). També és autor d'algunes traduccions (Walter Scott, i M. Poniatovski). A mesura que passa el temps Guillem d'Efak és més valorat, la seva obra més difosa i les generacions més joves fan versions de les seves cançons i posen música als seus poemes. Servà tota la vida un amor indestructible per la seva llengua i  país, reflectit permanentment en la seva obra artística.

El poema ofereix una panoràmica exquisida a vida del poble, gairebé a vista d’ocell. L’autor es detura en detalls que ens permeten copsar els rituals d’una vida quotidiana plena de simbologies. El lèxic, les imatges, la veu és arrelada a la terra, en neix i en creix per esdevenir en poesia ressonant.

Amb el nom àrab d'Anacrad, aquesta fortificació fou també part del lot de Nunyo Sanç en el repartiment de les terres conquerides als musulmans mallorquins. Aquest la passà al cavaller Pelai Uniç en 1233, els descendents del qual la conservaren fins al s. XVI en què un d'ells es féu jesuïta i donà tots els seus béns a l'orde. El mot ignasistes o partidaris de sant Ignasi de Loiola esdevengué amb el pas dels anys enagistes, i d'aquí vendria el nom actual. El segle vint fou adquirida per l'Ajuntament i s'hi establí un taller de picapedrers i fusters en pràctiques que col·laboraren en la restauració de l'edificació a finals dels 80 del segle XX. Des de llavors hostatjà el museu d'història de Manacor que organitzà un bon gruix d'activitats tant de promoció del seu fons com tasques de dinamització de l'oferta cultural de la comarca del Llevant. La construcció de l'edifici té forma quadrangular amb dos pisos dividits en ales diferents i una clastra a l'interior. Entre els segles XIII i XVI sofrí modificacions i afegits que no arribaren a desfigurar la seva tipologia original de forma pregona. El portal principal és obert amb un arc de mig punt. Cal remarcar les finestres geminades del primer pis i la línia de cinc sageteres que recorre aquesta part de la façana. A l'interior destaca el sostre de les diferents habitacions, de vegades enteixinat amb fusta i d'altres amb volta que pot ser d'aresta o de canó. És interessant també el passadís porticat de la clastra i l'escala. Durant la restauració es conservaren els grafits de la planta noble, el més antic dels quals és del 1401.