El protagonista d'Illa Flaubert, de Miquel Àngel Riera, dins la seva recerca de la soledat, arriba a refugiar-se en el far d'una illa abandonada.

Aquell primer dia de passar a viure a l'illa, plogué tota la nit. Era a començaments d'estiu i per la finestrella de la caseta del farer, a la qual encara no havia adobat el portilló, entrava un aire tebi i carregat d'aromes familiars entre els quals n'era part el de la salmorra del coconar, identificat més per allò de pensar que era lògic que s'apreciàs des de tan a prop que pel fet real d'existir una vertadera aportació aromàtica provinent d'aquella zona baixa. Aquella flaire no era ben bé la de la terra humida que, al poble, solia entrar a dins ca seva des de la part del corral, però n'era en una dimensió tan semblant que l'ajudà a tenir la sensació plaent de ja fer temps que vivia allà.

Illa Flaubert, 1990

Recitat per Toni Gomila.

(Manacor, 1930 – Palma, 1996). Cursà els estudis a Manacor, llavors es matriculà de Dret a Barcelona com a alumne lliure. Tengué amistat amb Jaume Vidal Alcover i Guillem d'Efak amb els quals compartí inquietuds literàries. El seu primer llibre publicat és un recull de poemes que apareix el 1965, Poemes a Nai que causarà un fort impacte, el seguirà Biografia que no es publicà fins al 1974, tot i haver estat escrit alguns anys abans. La seva producció poètica conegué una nova embranzida, a principis dels 90, i cal remarcar-ne El pis de la badia del 1992, entre d'altres. A partir dels anys setanta inicià la seva carrera com a narrador amb la publicació de Fuita i martiri de sant Andreu Milà (1973); serà però la novel·la següent, Morir quan cal (1974) que el donarà a conèixer a les terres continentals i l'èxit entre els lectors i els crítics l'acompanyarà fins a la seva mort. La seva tasca com a editor es materialitzà en dues col·leccions, la primera «El turó» adreçada a escriptors manacorins, més endavant oberta a la resta del país, i finalment l'anomenada «Tià de sa Real» que abraça autors i temes diversos. Rebé la Creu de Sant Jordi el 1989.

Illa Flaubert és una anàlisi de les actituds de l'home davant la solitud i la mort. El protagonista, un professor de literatura, emprèn una recerca de la soledat, com a única via per combatre el poder degradador del temps, que el durà finalment a refugiar-se en el far d'una illa abandonada i a assajar les provatures més diverses per combatre l'avanç irremeiable de la mort.

La costa de Mallorca és voltada de torres de vigilància. Aquesta anomenada la Torre del Serral dels Falcons fou vestida devers 1580 i comunicava amb les de Portocolom i Artà per mitjà de senyals de fum o de foc, segons l'hora del dia. Es construí en un moment àlgid de l'amenaça dels pirates, que des de la costa de Berberia assolaven les costes illenques. Dispossà de dos cossos, el de baix és massís, i només es podia accedir al de dalt mitjançant una escala mòbil o una corda. Una escala de caragol manava al terrat, protegit per fer front a l'escomesa dels atacants.

Aquest és un espai lligat a la vida i obra de Miquel Àngel Riera. L'escriptor passava llargues temporades en un xalet proper en aquesta torre, en contacte amb l'ambient mariner. Aquest entorn impregnà els paisatges de la seva Illa Flaubert. Els jardins que envolten la Torre reben el nom de Miquel Àngel Riera des de l'any 2006, en tribut a l'autor.