Els  pares de Berenger eren catalans, d'origen noble de Sant Sadurní d'Anoia i es varen assentar a Inca després de la seva conquesta per Jaume I. Aquesta informació relativa a la seva família i els seus orígens es troba amagat en els seus escrits en forma d'un acròstic que dóna.

Berenger d'Anoia'm dits hom

mon paire fo asats prom

En Incha fo mos naixemens

E a Noia naschron mos parens.

 

Comença le miraylls de trobar o de versificar o de rimar. Car enaixi si hom mjra o regarda sas faysos en vn mirall, tot enaixi pot hom veser e regardar en aquest petit scrit la manera de trobar o de rjmar o de versificar, on cascus se guard que nou vulla scriure o transladar si be nou enten. Car enaixi com hom pot vn mirall leu rompre e greument refer, se pot aquest scrit leu corrompre e greument refer o esmenar. 

Don la primera part es del verset

La segona del alphabet

La terça de les figures del metaplasme

La quarta del(e)s vicis qui son squiuadors

La quinta deles colors retòriques ap[ro]uades en trobar.

Mirall de trobar, ca. 1300-1340

(Ca. 1300). Trobador mallorquí del segle XIV del que es tenen escasses referències biogràfiques. Els  pares de Berenger eren catalans, d'origen noble de Sant Sadurní d'Anoia i es varen assentar a Inca després de la seva conquesta per Jaume I  Aquesta informació relativa a la seva família i els seus orígens es troba amagat en els seus escrits en forma d'un acròstic que dóna

Va escriure el Mirall de trobar, una obra sobre els preceptes de poètica, doctrina gramatical i retòrica escrita en occità. Inclou nocions i aspectes sobre l’alfabet, el metaplasme, els vicis i els ornaments de la retòrica com a recursos pel domini de la mètrica, gramàtica i retòrica. La poètica medieval ostentava gran èxit en diferents cercles, per al qual el trobador, en molts de casos, acompanyava els versos amb la composició musicada. La transmissió oral va ser una de les principals vies de difusió d’aquestes composicions. Berenguer d’Anoia incorpora exemples d’estudi de versos de trobadors provençals i clàssics.

El casc històric d’Inca està format per un conjunt de carrers i edificacions de traçat irregular els orígens dels quals es remunten al segle XIV. L’urbanisme, amb el convent de Sant Francesc i l’antiga església parroquial com a elements que varen configurar del nucli inicial, va perviure sense grans canvis fins a principis del segle XX, quan la ciutat va començar a créixer i les modificacions en el traçat es feren més evidents. Les cases senyorials, en la seva majoria barroques, conformen un nombre important dins d’arquitectura civil amb mostres de cellers. La ciutat d’Inca va destacar en la manufactura sabatera ja en temps medieval. Aquesta pràctica i el treball artesà de la pell ha perdurat fins als nostres dies, establint la ciutat com a un dels centres rellevants de producció especialment al segle XX.