Al poema "La Relíquia", Joan Alcover evoca el jardí de la seva infantesa.

Somni semblaria

el temps que ha volat

de la vida mia,

sense les ferides que al cor ha deixat;

sense les ferides que es tornen a obrir

quan veig que no vessa

ni canta ni plora, la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaren depressa,

i encara no manca,

penjat a la branca,

un tros de la corda de l'engronsadora,

com trista penyora,

despulla podrida d'un món esbucat...

 

Faune mutilat

brollador eixut,

jardí desolat

de ma joventut.

«La relíquia», Cap al tard, 1909

Recitat per Antoni Maria Thomàs.

(Palma, 1854 - 1926). Parlar de Joan Alcover és referir-nos a un dels màxims representants de l’Escola Mallorquina. La seva vida i obra es pot dividir en dues gran etapes marcades per un seguit de tragèdies que afecten la seva família. La mort de la seva primera dona i de dos dels seus fills, el transformen en el gran poeta de les lletres catalanes a Mallorca dels primers decennis del segle XX.

Joan Alcover s’havia llicenciat en dret i dedicat a la vida política formant part del partit d’Antoni Maura com a diputat a Cort. Era un poeta que escrivia en castellà, autor d'una obra menor i mancada d’interès: una poesia superficial que imitava els grans poetes castellans i europeus del moment. La gran crisi personal despertà la veu genuïna del poeta, que farà de la poesia una via d’expressió del seu dolor. És ben conscient que aquests sentiments només els pot expressar amb sinceritat amb la seva llengua materna, que li proporciona l’expressió més sincera dels seus sentiments.

Aquest canvi d'actitud davant coincideix amb els anys de construcció de la llengua catalana, i segurament l'autor es veu motivat per la feina de lingüistes com Antoni M. Alcover i més tard participa en el I Congrés de la Llengua Catalana.

La Relíquia és un poema que va ser escrit a petició de Santiago Rusiñol. El dol pel temps passat i per la pèrdua de persones estimades és el punt de partida, i el present desolat el porta a l’evocació del jardí de la infantesa amb exquisida malencolia.

Joan Alcover és una figura cabdal de la "Renaixença", moviment que sorgeix a Catalunya a principis del segle XIX i pretén el ressorgiment de la llengua i literatura catalanes després d'uns segles d'arraconament. Incorpora els postulats del romanticisme i reivindica el passat històric, lingüístic i cultural. A Mallorca, la introducció de les idees de la "Renaixença" arriba de la mà de personatges com Josep M. Quadrado, Marià Aguiló o Josep Lluís Pons i Gallarza.

Anys més tard es crea el terme "Escola Mallorquina" per designar l'aportació dels escriptors mallorquins a la "Renaixença", i reuneix des dels poetes romàntics fins a la poesia de 1950. Estèticament és una poesia que segueix els cànons clàssics i posa en valor els aspectes formals. En el contingut té un sentit nacionalista i cosmopolita perquè pretenia la integració de la literatura mallorquina amb les seves singularitats, dins la cultura catalana i amb els diversos corrents de les lletres europees del moment. Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover són els cappares d'aquest moviment que constitueix una època daurada de les lletres a Mallorca.