Llibre: A summer in Magaluf (2012) de Kevin Paul Woodrow. Autoedició.

A A summer in Magaluf (2012), el discjòquei Kevin Paul Woodrow explica com després d’haver treballat a Anglaterra i Alemanya decideix fixar la seva residència el 1992 en aquest mateix indret mallorquí, que defineix com «el boig resort de festa de l'assolellada illa de Mallorca». En la seva crònica en primera persona prevalen els excessos, passant a relatar als seus compatriotes tot un seguit d'anècdotes a moments sorprenents.

A summer in Magaluf és una obra biogràfica. Una de les primeres impressions que esmenta l’autor a la seva arribada a a Magaluf és la d’introduïr-se a un bar d’striptease i pensar que podria trobar-se a qualsevol local de Tailàndia abans que Mallorca. La biografia de Kevin Paul Woodrow és una desfilada de personatges insòlits com Jimmy the Jinx, Lars from Mars, Spanish Steve o Tumble Drier Tony; d’anècdotes marcades pel sol, l’alcohol i la ressaca amb les que, paradoxalment, és capaç d’articular crítiques contra el comportament dels seus compatriotes, la manipulació o la violència de les nits de Punta Ballena: «Puc dir honestament que durant els setze anys que he viscut a l’illa no he vist ni un cop de puny», diu l’empresari després d’haver presenciat la seva primera baralla, el juny de 2008.

 El llibre de Woodrow és especialment descriptiu a l’hora d’il·lustrar la forma en la que es vivia la sexualitat a Magaluf durant aquells primers anys noranta: «Les coses que hi he vist anirien més enllà dels teus somnis més salvatges. Si te’ls contés, probablement no em creuries», assegura a les seves pàgines.

[...]

Hauries de recordar que, quan vens a Mallorca, les mesures són probablement més grosses aquí que a qualsevol altra banda d’Europa, si no ho són de tot el món.

 

[...]

 

En aquells moments, un home de Leicester anomenat John duia un bar anomenat Puppets, situat a la part oposada del carrer [...] El major error que va cometre va ser començar una guerra de preus amb altres bars de la zona, inclòs el Prince William. En aquells moments, el preu mitjà d’una pinta de cervesa era d’unes dues-centes pessetes. Una nit, aparegué un cartell fora de Puppets, anunciant les pintes a un preu de 190 pessetes, així que la resta de bars hagueren de seguir-li el joc. El dia següent, el preu del Puppets havia baixat a 185 pessetes i, de nou, la resta de bars es vegeren forçats a baixar els seus preus, provocant un clima de molèstia entre tots els propietaris, i molt especialment el del Prince Williams. Aquest preu continuà baixant fins que John el va dur per davall de les 100 pessetes. Quan el propietari del Prince Williams tingué notícies d’això, se’n va anar cap allà i tingueren algunes paraules. Quan tornà cap al seu bar, Herminio anuncià que el preu de la pinta al Prince seria de 85 pessetes! Immediatament, un nou cartell aparegué fora del Puppets on s’anunciava que el preu de la cervesa era ara de 70 pessetes. El problema era que a John li costava 75 pessetes comprar cada cervesa, per la qual cosa perdia 5 pessetes amb cada cervesa que posava [...] Aquella nit, hi havia prop de dues-centes persones [...] Herminio, indignat i molt enfadat, va pujar a l’escenari del bar i anuncià als juerguistes assedegats: «Molt bé, ara el que farem és anar al bar que hi ha aquí al front i beurem fins deixar el local completament sec!» [...] Una hora després, el Puppets no tenia ni una gota d’alcohol per vendre i com que no tenia cap comanda feta, el bar no pogué obrir les seves portes en tres dies.

 

[...]

He vist a una de les al·lotes més belles, tan meravellosa i increïblement sexy que perfectament podia haver aparegut a qualsevol portada de revista del món, absolutament, i em referesc rígida i absolutament nua, tombada i paralitzada davant la porta d’un comerç. Qualsevol hagués pogut tenir sexe amb ella i ella no hagués sabut a cap moment que o, de fet ningú més ho hauria sabut que havia estat violada.

 

[...]

 

Magaluf sempre ha tengut una mala reputació a la premsa. Per alguna raó, als mitjans els hi encanta treure tota la brutor del lloc. Me’n record que, allà pel 1993, estava bevent a un bar anomenat Fawlty Towers, que en aquells moments estava situat al costat del pub Prince William [...] Alguns homes amb cars equips de càmeres entraren al bar anunciant que ells PAGARIEN l’equivalent a 10 lliures a qualsevol persona que pogués passar els següents quinze minuts donant voltes, fingint estar totalment incapacitat a causa d’una ingesta excessiva d’alcohol! Al manco uns vint al·lots s’animaren davant d’aquella generosa oferta i, tot s’ha de dir, passaren una bona estona rient mentre actuaven en aquella escena de gatera. El que no va resultar gaire divertit va ser quan aquest fragment de cinta va ser emès a la televisió nacional de Gran Bretanya, com a part del documental The Seedy Side Of Magaluf al llarg del qual es feia la següent pregunta. «Permetria als seus fills anar de vacances a aquesta destinació de vida relaxada».