Miquel Bauçà: Portocolom
Felanitx

Dins del poemari Una bella història, guardonat amb el premi Salvat-Papasseit de poesia de 1961, el felanitxer Miquel Bauçà evoca la mar  a "El vell mariner"

El vell mariner que vaig conèixer

a l'illa del Gànguil es curava les ferides

posant els peus dins l'aigua. El mar, jubilós,

li pessigollava les cames. El vell mariner

fumava i dins el fum s'hi negaven ventures,

perills, dones, jocs i cassalles, pops enormes,

peixos manta...

 

Un dia el llevaren del treball i la Mort

com un cranc de cent cames se li arrapà al pit.

Es va anar consumint dins una camisa blanca

a la taverna del port excitant somnis tendres

amb rom i cassalla.

Text: Miquel Bauçà. Recitat per Glòria Julià 

 

Miquel Bauçà (Felanitx, 1940 – Barcelona, 2005)

Una bella història, 1982

«Vaig néixer un 7 de febrer de l'any quaranta, i  el 14 del mateix mes, dotze anys més tard, la mare va decidir de constituir-me orfe. No sé si va ser per venjar-se o senzillament moguda per un instint d'imitació. Efectivament, quatre mesos abans jo m'havia fugat de casa, aprofitant l'avinentesa que el pare, home molt temorós de Déu, havia convingut de lliurar-me a una secta de devots barons pagesívols, encara amb l'ardor d'haver guanyat la guerra.» D'aquesta forma es presenta el poeta Miquel Bauçà i Rosselló i ens fa difícil afegir-hi més coses, atès que ell mateix en 1987 escrigué que, d'ençà dels seus 18 anys, «no crec que calgui fer esment de res d'especialment notable». El 1961 guanyà el premi Salvat-Papasseit amb Poemes d'un fugitiu que seria publicat el 1962 com a Una bella història. A partir del 1985 amb Carrer Marsala enceta una etapa d'escriptura en prosa de difícil adscripció, una mescla de dietari, aforisme, observació detallada i alhora màgica de la realitat. Tornà a la poesia el 1992 amb El crepuscle encén estels. El 1998 aparegué el seu darrer llibre El canvi, estructurada en forma d'enciclopèdia on expressa el seu personal i peculiar punt de vista sobre la vida. La seva mort, sol en un pis barceloní on vivia mig amagat, acresqué la llegenda del personatge i l'interès per la seva obra.

 

Portocolom

Per als afeccionats a la mar en petites dosis aquesta costa és ideal, explicava Josep Pla. Portocolom, topònim ja documentat en el s. XIII, per als felanitxers és simplement el Port. Encara continua essent un lloc d'estiueig tot i que ha augmentat la població que hi viu tot l'any, atreta pel clima, les activitats d'esbargiment a la mar o el paisatge. Aquestes característiques potser també convenceren, en el II aC, els pobladors prehistòrics dels Closos de can Gaià, ara en procés d'excavació i situades en una zona estratègica per vigilar l'entrada del port. Al llarg de l'edat mitjana el Port constituí un punt d'arribada de cereals procedents de Sardenya, Sicília o del regne de Nàpols que sovint eren necessaris per abastir l'illa sencera. També s'hi establia vigilància coordinada amb els punts elevats del castell de Santueri i de Sant Salvador en èpoques de pirateria. Temps enrere només hi havia dues barriades la part de la Capella, la més antiga, i la part de la Duana, on es concentraven les barques de pesca professionals i el comerç marítim. A finals del s. XIX el volum d'exportació de vi i aiguardent que sortia del port era superior al conjunt dels ports de Mallorca. La principal destinació era el port occità de Seta, seguit dels de Maó, Ciutadella, Bona (Algèria), Niça i d'altres. Al llarg del segle XX s'establiren altres nuclis fins a arribar a urbanitzar tot el perímetre del port i una mica més enllà, com el caló den Marçal.

Els usuaris opinen

Aquest lloc encara no té cap comentari.