Jo vull esser capità

dels desheredats del món

i amb els morts de fam anar

per tot... No m'importa a on.

Despertar amb els meus crits,

tremolant a la serena,

tots els que estan adormits

conformats i panxa plena.

I vull que sia ma llança

el llamp que en tots els combats,

il·lumini l'esperança

de tots els desesperats.

I sens parar de lluitar,

cercant ales pel meu vol,

morir sense doblegar

els genolls, mirant el sol.

Val més un dit en es front, 1953

Canta Biel Majoral.

Pere Capellà Roca (Algaida, 1907 - Palma, 1954) va ser un mestre d’escola i escriptor mallorquí, sobretot conegut per la seva obra dramàtica. Era fill de Llorenç Capellà Garí Batle, un dels glosadors més coneguts en el seu temps. L'obra de Pere Capellà transita entre el costumisme i el compromís polític però sempre lligada als referents més propers de la cultural popular i tradicional d'arrel rural. Una mostra és aquest fragment de les Cançons Republicanes: «Deixau que deixi sentir/ sa veu des poble pagès,/ poble que no deia res,/ perquè no podia dir;/ des poble que fins aquí,/ sens motiu i sens raó/ ha regat amb sa suor/ des front, que tan alt pot dur,/ sa terra que és del Comú/ i se n’aprofita es senyor.» . Després de combatre durant la Guerra Civil Espanyola al costat del bàndol republicà, passà uns tres anys empresonat a Alcalá de Henares. Tornà a Mallorca amb la llibertat condicional el 1943 i reprengué la publicació dels seus textos a la premsa, sota el pseudònim de Mingo Revulgo, i estrenà diversos textos teatrals. En darrers anys de la seva vida aconseguí gran fama com a dramaturg per peces com L'amo de Son Magraner (1949), Es marquès de sa Rabassa (1953) o El rei Pepet (1954).

El poble d'Algaida s'aixeca sota l'ombra del massís de Randa i enmig de terres de cultius solcades per diversos sistemes d'aprofitament de les aigües d'origen islàmic. L'origen de la vila és l'antiga parròquia de Castellitx, si bé el creixement del nucli d'Algaida obligà a edificar una església al mateix poble. En el mateix terme municipal es troben també dos llogarets que mantenen l'essència dels pobles petits com són Randa i Pina.

El topònim àrab, Algaida, ens remet a un bosc. La part muntanyenca del terme i la proximitat amb Randa i Galdent segurament en són la causa. La vila actual té com a origen l’antiga parròquia de Castellitx, una de les primeres esglésies de repoblació en el segle XIII. Aquesta primitiva església té una sola nau, coberta amb arcs diafragma. Hi podem admirar un retaule gòtic amb els apòstols  sant Pere i sant Pau, obra del mestre de Santa Eulària del segle XIV que no fou substituïda per l’actual església fins al s. XV. Amb l’agricultura com a principal activitat, fins al s. XX en què s’obriren altres perspectives com la feina a pedreres de marès de Llucmajor. En la ruta de les comarques del Llevant cap a Palma, des d'antic Algaida ha estat famosa pels seus hostals, alguns dels quals han arribat fins als nostres dies. Amb el temps l'oferta encara ha anat augmentat i avui en dia, el poble és una fita gastronòmica de tota aquesta banda de Mallorca. A Algaida també s'han conservat els balls de cossiers, duit a terme per un grup d'homes acompanyats d'una dama, antiga dansa que ja estava documentada a finals del segle XIV. Entre els escriptors algaidins podem esmentar els eclesiàstics Bartomeu Pou, del s. XVIII , i els contemporanis Gaspar Munar, Pere Capellà, periodista, dramaturg i poeta, represaliat per la dictadura franquista; i Gabriel Janer Manila, narrador i assagista.