La redacció de Papeles de Son Armadans es va establir a la mateixa residència de l’escriptor al barri del Terreno.

Des de la seva terrassa, el director de la revista que neix pot veure, alçant-se sobre el seu bosc de pins, la silueta airosa i ben mesurada del mans castell de Bellver, el guerrer que mai va guerrejar, en els murs del qual pinta els seus més clars sienes el sol del matí. Els pins de Bellver, verds, albiverds,-negres i blaus ignoren -beneïts siguin els pins de Bellver- l'acre olor de la pólvora, encara que coneguin -¡atura't Satanàs! - l'amarg i ensofrat aroma que emboliqués al Castellà Malo i a la seva consellera àulica Na Joana, sa Bruixa, demoníacs i malèvols esperits als que va espantar l'espasa virtuosa del Cavaller de les Tres Creus Negres, rendit paladí. Quina bella llegenda!

El director de la revista que neix, mentre berena, s'imagina cronista d'aquests panorames tendres, viatger al que salti per aquestes dreceres que gairebé no ho són. Afortunat vagabund col·leccionista de paisatges amables, d'històries amables, d'horitzons amables.

“Algunas inevitables palabras (Con motivo del nacimiento de la revista)”

Papeles de Son Armadans, 1, abril de 1956

Traduït per Carlota Oliva.

(Iria Flavia, A Coruña, 1916 – Madrid, 2002). Nascut a Galícia en una família benestant, de pare gallec i mare anglesa, Camilo José Cela és un dels noms més grans de la literatura espanyola del xx. La seva trajectòria va ser reconeguda amb el màxim guardó, el Premi Nobel de Literatura, l’any 1989. Les seves primeres novel·les, La família de Pascual Duarte (1942) i La Colmena (1951), són un retrat amarg de la postguerra a Madrid. S’instal·là a Mallorca l’any 1954 i hi fundà la revista Papeles de Son Armadans, juntament amb Caballero Bonald, Baltasar Porcel i altres. La seva  prolífica producció global té interès per l’expressivitat de la prosa, amb un ús lleugerament preciosista del llenguatge. San Camilo, 1936 (1969), recrea la seva experiència del Madrid en guerra fins que aconseguí passar-se a la zona feixista. La literatura de viatges és un altra de les cimeres de la seva obra, amb títols com Viaje a la Alcarria (1948) o Del Miño al Bidasoa (1953). Entrà a la Real Academia Española el 1957 i l’any 1995 obtingué el Premio Cervantes, el màxim guardó en llengua castellana.

A Mallorca, Cela va crear un important nucli de vida literària connectat a l’avantguarda mundial. L’any 1959 convocà a Formentor unes Conversaciones poéticas i un Coloquio Internacional de Novela, amb l’assistència de veus tan il·lustres com Italo Calvino, Marguerite Duras, Vicente Aleixandre o Gil de Biedma.

La redacció de Papeles de Son Armadans es va establir a la mateixa residència de l’escriptor al barri del Terreno. Fou una revista mensual que destacà en les esferes culturals i literàries i introduí noves corrents estètiques i literàries.

El barri d’El Terreno es situa a uns territoris que en l’Edat Mitjana pertanyien al castell de Bellver. El barri actualment es situa al capdavall del castell convivint amb les construccions que progressivament han anat canviant la seva morfologia inicial. Al segle XVIII apareix ja en la zona la finca del Terreno, d’on pren nom el barri, com a propietat del cardenal Despuig. L’adquisició de finques i la parcel·lació de terrenys va fer que comencés el procés d’urbanització que, juntament amb la construcció de camins nous, varen consolidar el nucli que progressivament s’establia des de mitjans del segle XIX. El barri del Terreno ha estat residència per a artistes i escriptors que varen fer d’aquest barri un nucli artístic important a l’illa.