La primitiva església no quedà mai del tot abandonada, ni l’esperit d’aquella feligresia mai no se’n deseixí. Ans més tost, al seu entorn s’hi congrià una preciosa llegenda àuria que la convertiria en l’actual santuari de Consolació. No sabem com, ni quan, ni de quina manera es va congriar. Els pobles que tenen un poc espessa la fosca de la seva història, la volen aclarir amb la bellesa i la llum de les llegendes. Només una cosa tenim bastant clara: La llegenda s’anà creant en quedar buida l’església del sant patró per al qual havia estat construïda. Diuen, doncs, que un esclau moro... que feia de pastoret a la possessió de Solanda, trobà dins la soca buida d’una olivera dels voltants, entre resplendors que emergien des de dins, una imatge de la Verge, i gelós de la seva troballa, provà de guardar-la amagada en un racó de l’alqueria, encenent-li el llantió d’una closca de caragol a la raseta d’oli. Convertit després a la fe cristiana, participaria als altres aquell secret, que ressuscità la veneració de tothom. La imatge fou dipositada a l’altar major de l’església buida, i començà així la nova història del que d’ara endavant seria el nostre santuari de Consolació.

Pobles de Mallorca: “Santuari de Consolació”, 1988

(Sant Joan 1917 – Palma, 1998). Poeta, assagista, traductor. Es considerat el darrer representant de l’Escola Mallorquina. Miquel Gayà va ser col·laborador de la revista Lluc i en el treball d’assaig va escriure sobre autors com Miquel Ferrà i Guillem Colom. Va fer, a més, contribucions als epistolaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Maria Antònia Salvà. En la creació literària destaquen els seus llibres de poesia L’atzur il·luminat (1944), Ruta dels cims (1951) o Miratges del record (1975).