Tot i no ser un gran viatger, Jean Giono va residir breument a Mallorca, curiosament aquí, a Son Sardina. 

Fora de les carreteres principals, no hi ha més de camins i pistes, on és possible passejar amb tota tranquil·litat... Poc a poc hom arriba a diferenciar el cant dels ocells, el crit dels insectes, el soroll del vent vellutat sobre les variades fulles. Les olors – que no seran altres que l’amargor de la flor dels ametllers i la de figueres en saba - us transportaran més ràpidament que la més moderna de les caravel·les. Vols viatjar? És ara que fas realment el viatge, damunt dels teus dos peus amb els teus cinc sentits... Així, hom s’assabenta que el viatge no és un mitjà sinó una finalitat...

La chasse au bonheur “Les Joies de l’ile”, 1969

Traduït per Carlota Oliva.

(Manòsca, França, 1895 - 1970). Entre la literatura i el cinema, l’escriptor i guionista francès Jean Giono es va sentir al llarg de la seva vida molt arrelat al seu lloc de naixement, la Provença, i així ho va fer constar a la seva obra. Els anys de la Primera Guerra Mundial va ser enviat el front de Verdún i l’experiència bèl·lica el marcarà profundament i esdevindrà un pacifista convençut.

A partir de la seva primera novel·la Colline (1928) es va dedicar de ple a la literatura, en la qual va plasmar el pacificisme, l’ecologisme i l’humanisme que el definien. Les referències a l’estima per la natura són una constant en les seves obres. L’escriptor de L’homme qui platait des arbres (1953), transmet el missatge ecologista situant-se en la seva terra i paisatges. Les seves novel·les s'han fet grans clàssics de la literatura francesa del segle xx com ara L' Hússar sobre la teulada (1951) o Un Rei sense diversió (1947).

Tot i no ser un gran viatger, la seva obra evoca sovint llargs viatges o marxes, i fins i tot se’l va sobreanomenar “viatger inmòbil”. Exceptuant  breus estades a Mallorca i Itàlia, va residir majoritàriament a la seva localitat provençal.

“Les joies de l'île” (1969) pertany al recull La chasse au bonheur, que l’editorial Gallimard publicà en 1988 amb de les cròniques aparegudes inicialment en premsa entre 1966 i 1970.

La possessió documentada ja al segle XVII dóna el nom actual al nucli de Son Sardina. L’estreta relació de l’indret amb els cursos d’aigua es va aprofitar amb la situació de diversos molins i el conreu agrícola. Cap a finals del segle XIX la fàbrica de teixits Ribes va fer arribar la industria al barri convertint-se en una fita important de l’economia tèxtil d’aleshores. Amb el creixement turístic l’activitat d’agricultura i industria va anar en detriment per la dinàmica residencial. En l’àmbit arquitectònic i cultural, Son Sardina conserva fites rellevants com la creu de terme, l’església i mostres d’arquitectura tradicional, entre d’altres aspectes. El nucli compta amb un carrer dedicat a l’escriptor Jean Giono.